La fotografia és la meva manera de mirar

Fa anys vaig descobrir que el meu no era fer posar la gent, sinó esperar. Esperar el gest, el riure que s’escapa, la mà que en busca una altra. Des d’aleshores he fet de la fotografia la meva manera d’estar al món: una excusa preciosa per acostar-me a la gent i quedar-me amb el millor d’elles.

Em vaig formar entre llibres i poesia —encara faig de professora— i crec que una bona foto s’assembla a un bon vers: diu molt amb molt poc. Per això fujo dels posats impostats i dels somriures de catàleg. M’interessa el que és veritat: els nervis abans del sí, la complicitat d’una mirada, el cansament dolç dels primers dies amb un nadó.

Fotografio sobretot dones i parelles que s’estimen sense etiquetes. La meva càmera és un espai segur, feminista i obert, on cadascú pot ser exactament qui és. Visc a Matadepera, però treballo per tota Catalunya: un camp a la posta, una cala, el carrer de sempre o casa teva.